[Cirlot 1979: 145] = En l'esquema vertical del cos humà tres són els punts principals: el cervell, el cor i el sexe. Però el central és el segon i per aqueixa situació adquireix el privilegi de concentrar en certa manera la idea dels altres dos. El cor és l'única víscera que els egipcis deixaven a l'interior de la mòmia, com a centre necessari al cos per a l'eternitat (tot centre és el símbol de l'eternitat, atês que el temps és el moviment extern de la roda de les coses i, al bell mig, hi ha el "motor immòbil", segons Aristòtil). En la doctrina tradicional, el cor és el veritable seient de la intel·ligència, i el cervell només n'és l'instrument de realització; per això, en el sistema analògic antic, que demostra la profunditat dels conceptes i llur persistència, al cervell correspon la lluna i al cor el sol. Totes les imatges de centre s'han relacionat amb el cor, bé com a correspondències o com a substitucions, tals com la copa, el cofre i la caverna. Segons els alquimistes, el cor és la imatge important del sol en l'home, com l'or és la imatge del sol en la terra. La importància de l'amor en la mística doctrina de la unitat explica que aquell es funda també en el sentit simbòlic del cor, ja que estimar només és sentir una força que impulsa en un sentit determinat cap a un centre donat. En els emblemes, doncs, el cor significa l'amor com a centre d'il·luminació i felicitat, per la qual cosa apareix rematat per flames, una creu, la flor de lis, o una corona.
Traduït de Juan-Eduardo Cirlot,
Diccionario de símbolos, Barcelona: Labor, 1979
[Morales 1986:105] = És tradició que en el cor rau la intel·ligència, per la qual cosa el cervell només en seria un intèrpret. [...] En la tradició bíblica expressa la consciència interior, la vida afectiva, l'assentament de la intel·ligència i de la sagacitat. Associat a l'esperit, en la tradició islàmica representa la contemplació i la vida espiritual. Per als sufís és el tron de la Misericòrdia, l'espill del món invisible i de Déu.
Traduït de José Luis Morales y Martín,
Diccionario de iconología y simbología, Madrid: Taurus, 1986
[Alonso 2000:480] = Figura pintada en una pedra, composta per un cor, que forma part d'una pràctica endivinatòria que caigué en desús ja fa alguns segles i que ara ha tornat a guanyar interês a través de la mància denominada de les "Pedres Parlants". Aquesta pedra simbolitza les històries d'amor i els assumptes familiars.
Traduït de J. Felipe Alonso,
Diccionario Espasa de Ciencias Ocultas, Madrid: Espasa, 2000.
2 comentaris:
Buenos días.
La imagen del buda que utilizais está alojada en www.fperezvillar.com ya que la utilizais, además consumiendo el ancho de banda de otra página web, podríais citar la página de origen y a quienes han creado la imagen Susana Muñoz y Francisco Pérez de Villar.
Un saludo.
Francisco Pérez de Villar Martín
fperezvillar@hotmail.com
www.fperezvillar.com
Gracias.
Francisco Pérez de Villar Martín
fperezvillar@hotmail.com
www.fperezvillar.com
Publica un comentari a l'entrada