Henry Corbin. Sobre l'agnosticisme imperant

Hi ha pensadors i ideòlegs moderns que creuen sobrera tota reflexió sobre els motius profunds de l'esperit i s'atenen exclusivament a raons dites materials o racionalistes. Sobre aquest punt vull extraure un fragment de l'investigador i filòsof francés Henry Corbin (En Islam iranien, I, XIV-XVI) a propòsit del desprestigi actual dels mots 'esoterisme', 'gnosi' i 'teosofia', entre aquests pensadors occidentals agnòstics:

«Ja fa temps que la propagació de pseudoesoterismes a Occident ha fet tornar sospitosos els termes mateixos d'esoterisme i d'esotèric. Desitjaríem que el lector comencés per parar-se a «repensar» etimològicament els termes en qüestió. L'expressió grega τά έξω [tà éxô] designa les coses exteriors, «exotèriques»; τά έσω [tà ésô] designa les coses interiors, «esotèriques». Convindria preferir-hi els termes d'«interiorisme» i d'«interioristes»? Aquestes termes, derivats del llatí, serien perfectament exactes, però és de témer que en els nostres dies la idea de «món interior», de «realitat interior», no desperti en molts la idea d'un subjectivisme o d'un psicologisme que estan absolutament fora de lloc en els nostres pensadors. Els universos interiors no són per a ells ni més ni menys que els universos espirituals, i reivindiquen, amb un perfecte rigor ontològic, una «objectivitat» sui generis, diferent, certament, del que nosaltres entenem correntment amb aquest mot. Cal dir que el contrast i la complementarietat que marquen els termes àrabs zâhir i bâtin corresponen perfectament a la relació que marquen els termes «exotèric» i «esotèric», exterior i interior, aparent i amagat, fenomen i numen etc. Es tracta de diferenciar els graus de penetració en la «realitat del real». Certament, la condició humana és tal que l'accés al que marquen el terme «esotèric» i els termes emparentats no pot obrir-se indiferentment a tothom. El fenomen de massa està exclòs ací. En un medi tradicional, aquesta limitació es reconeix com una necessitat inherent a la natura humana. Rûzbehân parlarà dels «esoteristes» com «els ulls pels quals Déu mira encara el món». El que s'anomena bâtin no desperta tampoc, en un medi tradicional, la idea de «petites capelles» que han fet tornar sospitoses a Occident, no sense raó, els pseudoesoterismes. I encara voldríem dir amb un escriptor dels nostres dies: poc importa que les capelles siguin petites, sempre que s'hi honoren grans sants!

Quant al mot gnosi, és d'aquells que provoquen els pitjors malentesos, en la mesura mateix que és solidari d'un esoterisme no menys mal comprés. Cal recordar que els investigadors subratllen particularment en els nostres dies que el terme «gnosticisme», que designa els sistemes gnòstics dels primers segles de l'era cristiana, no abasta la totalitat del fenomen «gnosi»? No cal buscar, doncs, en tot el que és gnosi, l'equivalent exacte d'aquests mateixos sistemes. Hi ha una gnosi jueva, una gnosi cristiana, una gnosi islàmica, una gnosi búdica. La dissort és que, superficialment informats, molts parlen de la gnosi com d'una mitologia, per tal com no disposen d'aquest univers que els nostres filòsofs ens ensenyaran a conèixer com a mundus imaginalis. O bé hom en parlarà com d'un saber, una racionalització que substitueix la fe, tot oblidant precisament que la gnosi, perquè és gnosi, sobrepassa toto caelo aquesta manera de plantejar el problema en termes de creure i de saber. La gnosi és, com a tal, coneixement salvador o salvífic: salvífic en tant que coneixement, i coneixement en tant que salvífic. És, doncs, un coneixement que no pot ser actualitzat si no és al preu d'un nou naixement, un naixement espiritual. És un coneixement que porta en si, com a tal, un caràcter sacramental. Des d'aquest punt de vista la idea de gnosi és inseparable de la de coneixement místic (ma'rifat, 'irfân). Se'n trobarà ací la il·lustració tant en la gnosi shî'ita ('irfân-e shî' î) com en l'Ishrâq de Sohrawardî. Des d'aquest punt de vista, també, tot refús de la gnosi, per més «pietosament» motivat que estigui, conté en si el germen de l'agnosticisme. L'agnòstic no és, com vol l'ús banal del mot, qui refusa una fe confessional, sinó qui, pronunciant el divorci entre el pensament i l'ésser, es tanca en si mateix i vol tancar als altres l'accés als universos que obre la gnosi, les dades immediates de la qual tenen lloc en el «món interior», és a dir «esotèric». Tot això ens sembla essencial per a comprendre els pensadors de què tractarem ací.

El mot teosofia està, ell també, tocat de sospita. Una vegada més, estiguem disposats a pensar etimològicament. Recordarem, en moltes ocasions, que l'expressió àrab hikmat ilâhiya és l'equivalent exacte del grec theosophia; designa aquesta «saviesa divina» que no solament té per objecte l'ésser en tant que ésser, sinó els universos espirituals als quals la gnosi obre l'accés. El seu òrgan no són ni les facultats de percepció sensible, ni l'intel·lecte subtil, sinó una tercera activitat de l'ànima que és intuïció íntima, percepció visionària interior (kashf, moshâhadat), etc. No sabríem, doncs, estar-nos d'aquest mot, ni aïllar de la filosofia el que designa, atès que Sohrawardî requereix en el seu deixeble la més seriosa de les formacions filosòfiques abans d'intentar anar «teosòficament» més avant.»