Rûmî: El secret de la dansa mawlâwî

Vet aquí que un rei digué a un dervix: «Què és aquest mantell i què és aquesta gorra al cap?».

El dervix respongué: «Oh rei d'il·lustre llinatge: el mantell és la meva tomba, la gorra és la meva pedra tombal».

El rei digué: «Com pot ser que un mort parli, oh pare? Ningú no ho ha sentit en aquest món».

L'altre digué: «No has sentit dir, oh rei, que hi ha un interrogatori a la tomba i que hom hi respon?».

L'altre digué: «El mort dansa en aquest món? Qui és que li prepara el lloc per a dansar?».

L'altre digué: «En el moment mateix en què ressonarà la trompeta, els morts s'aixecaran per a dansar».

L'altre digué: «Quin és el secret de la dansa circular dels mawlâwîs, oh amic?».

L'altre digué: «Pel que fa als seus secrets, vet aquí el que podria bastar: cal que te'n vagis d'on ets vingut».

L'altre digué: «És el secret de l'origen i del retorn; exposar-lo és un favor del nostre mestre».

L'altre digué: «Respon, doncs, quin és el secret del mestre que és com el sol en el seu signe?».

L'altre digué: «Escolta'm, oh rei del món!, jo te'l diré i t'exposaré el meu secret.

»Abans que el món no fos creat, quan cap criatura ni l'home existien, aquest Déu era un tresor amagat, res més que Ell no existia, oh rei!

»Amb Ell, tan sols hi havia noms i atributs. El que era altre que Ell era no-res per a la seva essència.

»Ell desitjà ser conegut amb els Seus atributs, donà una ordre i creà amb un kâf i un nûn [1]

»Es va fabricar, oh rei, un mirall; i Déu Es veié Ell mateix amb els Seus atributs.

»Hom diria que aquesta essència pura és un punt; és de la velocitat de la seva evolució que vénen els possibles.

»Sàpigues que aquest cercle té dues cares diferents; posa'n una a la dreta i l'altra a l'esquerra.

»La cara de la dreta és el món exterior, la cara de l'esquerra és el món interior.

»Enfront d'Ell es troba el lloc de l'home: l'home és el Mirall del Misericordiós.

»El punt evoluciona al llarg del cercle imaginari, gira tot tornant vers ell mateix.

»Quan el punt torna al seu punt de partida, totes les branques desapareixen per elles mateixes.

»Tot el que és altre que Déu, els éssers possibles, són, diríem, un punt.

»Evolucionen al llarg del cercle imaginari com la ciència evoluciona dins el saber.

»Quan els possibles tornen al seu origen, allò que és altre que Déu desapareix i resta la Seva essència pura.»

[1] Kûn ("sigues"). El fiat creador.

Rûmî, El cant del sol, edició establerta per Eva de Vitray-Meyerovitch i Marie-Pierre Chevrier, traducció d'Esteve Serra, Palma, J. J. de Olañeta, editor, "Els petits llibres de la saviesa", 26, ps. 63-65, 1998.