dijous, 15 de gener de 2009

Judaisme i Estat d'Israel


Blog de Abdennur Prado

La història del que ocorre a Palestina és coneguda: colonització, subordinació i guetització dels habitants d'un país, amb la intenció d'ocupar el seu territori. La ideologia en la qual es recolza aquesta política és coneguda també: una forma extrema de nacionalisme que combina el racial amb el religiós. El conflicte palestinoisraelià és polític abans que religiós. Té a veure amb la pervivència del colonialisme i amb polítiques d'Estat. I tanmateix no podem eludir el fet que Israel es declara com a Estat jueu i justifica la seva política recordant el genocidi dels jueus europeus. I tampoc no podem obviar el massiu suport a les seves polítiques per part d'organitzacions jueves en el món. En aquest cas, un pot preguntar-se: de quina religió parlem? Parlem de la religió entesa com a signe distintiu d'un poble davant un altre, de la religió com a ideologia de l'Estat, i no com a camí espiritual ni com a fonament ètic de la vida en societat.

Per comprendre la naturalesa d'Israel, diversos models similars poden esmentar-se: l'Espanya inquisitorial, la colonització americana i l'extermini dels indis, l'apartheid sud-africà, a més del cas extrem de l'Alemanya nazi, tantes vegades evocat. La principal diferència és que el cas de la neteja ètnica a Palestina està tenint lloc al segle XXI, davant els ulls del món sencer, en l'era de les telecomunicacions, i en un període en el qual ja gairebé ningú no evoca el dret dels occidentals a colonitzar (i molt menys a exterminar) els salvatges. Al contrari: en un temps històric en el qual als polítics que permeten el genocidi se'ls omple la boca amb el discurs dels drets humans, la democràcia, la llibertat, la modernitat occidental, com a panacees universals que han de ser imposades.

Aquests dies assistim novament a la hipocresia de la classe política occidental, la justificació de les matances de civils en nom del "dret d'Israel a defensar-se". Es parla de la ruptura de la treva, i es culpa Hamas. Però en realitat mai no hi ha hagut tal treva més que sobre el paper i com a excusa per implementar un bloqueig que ha generat misèria. Es tracta d'una tàctica perfectament calculada. Durant els últims anys, Gaza ha estat convertida en un gran gueto. El bloqueig ja és en si mateix una tàctica de guerra. Però, a més, durant aquest temps "de treva", Israel ha seguit amb els "assassinats selectius".

No hi ha cap guerra a Palestina. No hi ha Israel contra Hamas. Hi ha la continuació d'una política iniciada molt abans que Hamas existís. Hamas no juga un paper important en aquesta història. És la millor excusa d'Israel: per això el van finançar, per això el nom d'Hamas està sempre a boca dels governants israelians, que saben perfectament que l'actual ofensiva reforçarà Hamas com a legítim oponent al genocidi.

La resistència armada ha estat convertida per Israel en l'única opció possible, de forma perfectament calculada. Nosaltres, occidentals, que veiem les matances a distància podem sentir una milionèsima part del dolor i la impotència, i ja ens sembla insuportable. I això dia a dia, tota una vida veient com es massacra impunement els palestins, davant de la passivitat del món. No podem imaginar què faríem si fóssim aquest pare o aquesta mare a qui han matat les seves cinc filles, la ràbia indicible davant de la injustícia. Pretendre que els palestins abandonin la resistència armada és demanar-los que es comportin com sants, que s'assumeixin com un poble que avança passivament cap al martiri col·lectiu.

Aquesta és la lògica de l'opressor: oprimeix-los fins a l'insuportable, mata uns quants nens perquè altres pares i mares arribin a la conclusió que és millor marxar o perquè es decantin per la lluita armada, de manera que es pugui continuar matant inpunement, amb l'excusa del "dret d'Israel a defensar-se. I mentrestant, es continua amb la repoblació de territoris amb colons ètnicament purs.

El que vol Israel és que hi hagi atemptats i una resistència que es cridi a si mateixa "islàmica", aprofitant-se de l'islamofòbia dominant a occident, per a justificar davant de l'opinió pública occidental (especialment als EUA) continuar amb els seus plans. Aquests plans són bàsicament els mateixos des d'abans de l'existència de Hamas. Tota la política d'Israel des de la seva fundació ha girat entre dues possibilitats: o l'expulsió en massa dels palestins o la seva concentració en guetos, reserves tribals. I ha anat movent-se d'un pol a l'altre segons les ocasions, segons els vaivens de la política internacional. En els intermedis, com a tàctica de distracció, s'emprenen "negociacions de pau", com una manera de donar temps a la política de fets consumats. Però Israel mai no ha volgut la pau, ja que la guerra li ofereix l'únic marc possible per executar els seus plans d'extermini. Quan es parla de "negociacions de pau", es passa per alt la naturalesa d'Israel: es tracta d'un Estat ètnico-religiós en el qual els no-jueus no tenen els mateixos drets que la resta, i són subjectes a tot tipus d'arbitrarietats.

Ètica jueva i Estat d'Israel

A Palestina no hi ha cap guerra, hi ha un genocidi. El problema que vivim aquests dies deriva de la pròpia naturalesa de l'estat d'Israel, com a Estat jueu creat artificialment en una terra habitada majoritàriament per no-jueus. Es tracta d'una qüestió de drets humans bàsics, una qüestió bàsica d'humanitat i d'ètica.

Per tot això és important afirmar que Israel és un Estat que encarna tots els valors contraris a l'ètica jueva, la quinta essència de l'antijudaisme. Els preceptes generals de l'ètica jueva es basen en el principi "Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix" (Levític 19:18). Rabí Akiva, gran savi jueu del segle II, deia que aquest manament contenia l'essència de tota la Torà, perquè equipara l'amor diví amb el sentiment de l'home: "El que és estimat pels homes, ho és també per Déu" (Pirké Avot 3:1 3). D'aquesta premissa es deriva un precepte bàsic, la regla d'or: "No facis a d'altres el que no vulguis per a tu" (Hillel, Shab 31 a).

Què té a veure això amb l'Estat d'Israel? Potser estan fent els jueus als palestins allò que volen que els facin? La violència engendra violència, en una espiral que ens condueix a la destrucció. L'Estat d'Israel ha significat un canvi dràstic en el judaisme, en substituir l'ètica per un valor tan dubtós com és el de la identitat nacional, subjecte a la forma d'un estat-nació contemporani i a la lògica destructiva de la política contemporània: la força bruta com a únic argument que dóna legitimitat. L'Estat d'Israel, i no l'Holocaust, és el principal factor que influeix l'ètica jueva en el present.

Israel és el final del judaisme en tant que religió mil·lenària, la seva reducció a un projecte polític d'un Estat-nació colonialista, que necessita la guerra, que viu de la guerra i per a la guerra. Per això és tan important la reacció dels jueus, el retorn al judaisme com un camí d'alliberament, el despertar davant de la manipulació a la qual la seva religió està sent sotmesa.

En tot el món hi ha organitzacions jueves d'oposició a les polítiques de l'estat d'Israel, que clamen per la transformació d'Israel en un Estat laic, i que no accepten les matances perpetrades en el seu nom. Però, on són els jueus espanyols que s'oposen al terrorisme israelià? On són totes aquelles organitzacions jueves que s'omplen la boca en taules de diàleg interreligiós parlant dels valors del judaisme, de la pau, dels drets humans i de la convivència? Què tenen a dir del fet que l'estat d'Israel sigui un estat confessional tots aquells jueus que defensen per a Espanya un model laic?

Boicot a Israel!

Blocs per a navegar