dissabte, 7 de juny de 2008

Angelologia

àngels [Isidor, Etymologiarum, VII, 5 = 1982, I, 646-47), [1994 Czajkowski], [GEC, II, 122] m 1 relig Esperit celestial, missatger de Déu i superior als homes. El segle IV aC el zoroastrisme creia en uns éssers superiors, personificacions de virtuts i custodis de determinades coses terrenes, anomenats Ameša Spenta(1). En el judaisme són sovint citats en la Bíblia com a éssers que lloen i serveixen constantment Déu i són, al mateix temps, els seus missatgers quan vol trametre alguna cosa als homes. En el Nou Testament són instruments del regne de Déu, aparegut en Crist i subordinats a ell. Intervenen diverses vegades en la vida de Jesús (anunciació, naixement, temptació, ascensió, resurrecció). Més tard hom anà elaborant un cos de doctrina sobre els àngels: el pseudo-Dionís (segle V), establí una jerarquia en nou ordres. L'escolàstica els presenta com a esperits purs, immaterials, incorruptes i immortals, amb un coneixement superior al dels homes, i lliures. Creats per Déu en estat de felicitat, foren posats a prova, i una part d'ells es revoltaren contra Ell: àngels dolents o dimonis(2). L'Església Catòlica ha proclamat article de fe la veritat bíblica de l'existència dels esperits purs (Concili IV de Laterà, 1215), els ha donat un lloc privilegiat i ha insistit en llur veneració. Creu també, sense haver-ho definit formalment, en l'existència dels àngels custodis que assisteixen l'home en la seva decisió per al regne de Déu. El protestantisme els ha atorgat menys importància, fins al punt que algunes confessions dubten de llur existència o la neguen. En l'islam, els àngels (àr: malak, pl malâ'ika ) són esmentats en l'Alcorà, bé que no és especificat l'origen com a éssers immaterials. Un hadith,- atribuït a ´A`iša explica que Déu els creà de la llum. Hom els creu inferiors a l'home a partir del passatge alcorànic segons el qual Déu, creat Adam, els ordenà d'adorar-lo, ordre que no tots obeïren. Dividits en diverses categories, els més importants són ibrl (Gabriel), Mihâ`îl (Miquel), Isrâfil (Rafael) i ´Izrâ`îl (Azrael). L'Alcorà cita, també, els anomenats àngels de la tomba, Nakr i Munkar, els quals turmenten fins al dia del judici els cossos dels qui no saben respondre diverses preguntes de religió a la tomba; esmenta Mâlik i Ridwân, porters, respectivament, de l'infern i del paradís, i altres àngels custodis, escribes, etc. Els àngels, en llurs diverses categories angèliques, han tingut interpretacions iconogràfiques particulars (àngels, arcàngels(3), trons, dominacions, viruts, potestats, querubins, serafins). La iconografia concreta de l'àngel com un dels graus d'aquesta jerarquia, representat en una figura antropomorfa alada, és un tema del qual ja es troben precedents en les figures de genis alats mesopotàmics, així com en les d'algunes deïtats egípcies. Això no obstant, fou Grècia que, amb les victòries alades i les representacions d'Hermes, amb ales als peus com a símbol de viatge, forní la imatge de l'àngel a l'art cristià, que aquest adoptà cap al segle IV; les ales informaren de la qualitat de l'àngel com a missatger. El tipus d'àngel bizantí, que presenta característiques asexuals, passà al romànic. En l'art gòtic, el tipus adquireix un aire femení, qu restarà com a representació convencional. Es popularitzà també la representació dels àngels en forma d'infant, que assolí una gran profusió en l'art barroc. [Jordi Tomàs / Dolors Bramon / Santiago Alcolea / Francesc Fontbona].

[Cirlot, DS, 68] Símbol de l'invisible, de les forces que ascendeixen i descendeixen entre l'origen i la manifestació(4). En aquest cas, com en altres com el de la creu, el fet simbòlic no modifica el fet real. En alquímia, l'àngel simbolitza la sublimació, l'ascensió d'un principi volàtil (espiritual), com en les figures del Viatorium spagyricum. El paral·lelisme entre els ordres angèlics i els móns astrals ha estat exposat per Rudolf Steiner amb precisió inaudita en Les Hiérarchies spirituelles, seguint el pseudo-Dionisi Areopagita en el Tractat de les jerarquies celestials. Els àngels apareixen en la iconografia artística des de l'origen de la cultura, en el quart mil·lenni abans de Crist, i es confonen amb les deïtats alades. L'art gòtic ha expressat en nombrosíssimes imatges prodigioses l'aspecte protector i sublim de l'àngel, mentre que en el romànic n'accentuava millor el caràcter supraterrenal..

1. [GEC, I, 816] En el zoroastrisme, els set àngels o intermediaris de l'autor de la "creació bona" Ahura Mazda (Ormazd). Són també personificacions de diverses virtuts i alhora custodis de determinades coses terrenes.

2. [GEC, VI, 276] 1 Personificació indeterminada de forces de la natura o de l'ànima humana. Considerats com a éssers intermedis entre els déus i els homes, en principi els dimonis són èticament neutrals. Tanmateix, hom diferencià aviat els dimonis bons, o esperits guardians (com aquell que guiava i aconsellava Sòcrates), que apareixen, en certes religions, com a àngels de la guarda o, en l'espiritisme, com a mèdiums, i els esperits dolents, o agents del mal, la raó dels quals és de justificar l'existència del mal en el món i que, per influència de la mitologia zoroàstrica i del judaisme tardà, cristal·litzaren d'una manera definitiva en el cristianisme. 2 Diable 1, 2 i 3. Món, dimoni i carn. Què dimonis vols? Aquest noi és un dimoni! Dimoni de vailet!

3. [GEC, I, 389] Àngel que té una missió molt important. La tradició jueva compta un nombre d'arcàngels que varia de tres a set. Els arcàngels citats per la tradició cristiana són Miquel, Rafael, Gabriel i Uriel.

4. Schneider, Marius, El origen musical de los animales-símbolos en la mitología y en la escultura antiguas, Barcelona, 1946.


Blocs per a navegar