dijous, 20 de novembre de 2008

Laberints

Vilaweb

Un tast del viatge apassionant per 'Laberints. Llocs, textos, imatges, films' (Laertes), llibre que acaba de publicar l'investigador Ramon Espelt

Imatge gran de la noticia

El científic francès Jacques Attali en el seu 'Diccionari del segle XXI' inclou el laberint com a entrada indispensable, i llança aquesta sentència: 'S'haurà d'aprendre a 'pensar en laberint'. Qualitats requerides: perseverança, memòria, intuïció, curiositat. Totes elles qualitats de navegant o de nòmada.' Aquesta informació suggerent i directament relacionada amb internet la recull el llibre que s'acaba de publicar: 'Laberints. Llocs, textos, imatges, films' (Laertes), del matemàtic i estudiós del cinema Ramon Espelt. Es tracta d'un viatge apassionant pel món dels laberints en el sentit més ampli, des de disciplines com la literatura, l'art contemporani, l'arquitectura i, sobretot, el cinema. Espelt parteix de l'interès que aquest terme va generar a finals dels anys setanta i primers dels vuitanta en àmbits intel·lectuals diversos i arriba fins ara, amb internet, la gran xarxa, el gran laberint de la societat contemporània. (Llegiu un fragment del primer capítol del llibre).

Ramon Espelt aporta reflexions interessants sobre internet entesa com a laberint i anima els lectors de 'Laberints' a acompanyar la lectura del llibre amb la navegació per la xarxa i visitar els laberints clàssics, a través de la mirada a vol d'ocell que permet el Google Earth i la mirada des de l'interior que ofereixen a You Tube les filmacions domèstiques de molts visitants, passejant per dins de laberints clàssics tan coneguts com el Laberint d'Horta (a vol d'ocell i al You Tube), el Hampton Court Maze (a vol d'ocell i al You Tube i un altre video), la Villa Pisani Stra (un vídeo del You Tube i un altre). I aquesta peça documental, a partir d'imatges del Google Earth, amb laberints de diversos llocs del món.

Espelt comença a endinsar-se en el món dels laberint des de la definició clàssica del terme i des del món de l'Enciclopèdia, un element que es pot concebre en ell mateix com un laberint. Durant la dècada dels setanta es va produir la reedició de l'enciclopèdia per antonomàsia, la Encyclopédie de Diderot i D'Alembert (també aquí iaquí), i en el mateix període es publicava l'Enciclopèdia Einaudi, l'enciclopèdia moderna, on hi tenien un paper important en la concepció Jorge Luís Borges (llegiu el conte 'Los dos reyes y los dos laberintos' el poema 'Laberinto') i Roland Barthes, dos autors que en les seves obres van pensar, repensar i excel·lir en la idea de laberint. I amb tot això, és el moment en què Umberto Eco al seu país definia el concepte d'Enciclopèdia en els següents termes: 'El sistema general de les ciències i de les arts és una mena de laberint de camí tortuós on la intel·ligència s'interna sense conèixer bé el camí (...) l'ordre enciclopèdic dels nostres coneixements consisteix a reunir-los en el menor espai possible, i a situar, per dir-ho així, al filòsof per sobre d'aquest vast laberint en un mirador prou elevat des d'on pugui observar alhora les ciències i les arts principals.' En aquest sentit, diu Ramon Espelt a VilaWeb que 'la gràcia és trobar un mirador per tenir una visió de conjunt sobre el saber, un concepte molt modern, i que en realitat això ens fa pensar en que allò interessant és com moure't pel laberint.'

El 'laberint xarxa' no té ni jerarquia ni centre ni origen ni final

Era el 1979 quan es publicava el vuitè volum de l'Enciclopèdia Einaudi (Laberint - Memòria). La primera entrada d'aquest volum, 'Laberint', es va encarregar al matemàtic Pierre Rosenstiehl, que ja apuntava: 'el problema és el de comprendre en quina mesura 'un viatger' a l'interior del laberint, dotat només de percepció local, és capaç d'una acció global que li eviti infinits recorreguts.'

'En el llibre, explica Espelt, tracto el que ha passat en els últims trenta anys, però sense oblidar que 'laberint' és un concepte que en té cinc mil d'anys. La forma actual d'enfocar el laberint és la idea de la contraposició finit - infinit: el Laberint d'Horta, un laberint clàssic, és finit i es concep com un joc, de descoberta del centre o de descoberta de la sortida. Però imagina't que et trobessis dins el Laberint d'Horta i no sabessis si és finit o infinit... La situació angoixant del possible infinit passaria del joc al malson. Perquè l'infinit és desesperant.' I continua: 'La idea del laberint clàssic fins i tot tenia arquitecte, Dèdal, però la del laberint actual, que es internet, que no és una línia sinó que és una xarxa que prolifera en totes direccions, no té ni jerarquia ni centre ni origen ni final, i per això s'adapta tant a les complexitats del món actual. I una altra pregunta plantejada en aquest context és: quina quantitat de complexitat tolera un ésser humà? Així retornem a la idea del finit - infinit.'

Durant la recerca, Espelt es va adonar que entre el 1979 i el 1981 es van produir un nombre significatiu d'esdeveniments que posaven l'accent en la figura del laberint i les múltiples metàfores i aproximacions. Per exemple, la publicació del volum vuitè (Laberint - Memòria) de l'Enciclopèdia Einaudi ja citat; la celebració del seminari 'La metàfora del laberint' dirigit per Roland Barthes; la publicació de 'Si una nit d'hivern un viatger' d'Italo Calvino i de 'El nom de la rosa' d'Umberto Eco; la realització dels films 'Przypadek' ('El azar') de Krzysztof Kieslowski i 'The Shining' ('El resplandor') de Stanley Kubrick; la creació d'Usenet, del Xanadu de Ted Nelson i del joc Pac-Man, clars precedents d'internet, de l'hipertext i dels jocs interactius; l'exposició a Milà de la magna exposició 'Laberinti' comissariada per Hermann Kern.

Per això Ramon Espelt (Gironella, 1953) pren aquest moment com a punt de partida per analitzar el concepte actual de laberint. Però, uns fets són causa i efecte dels altres o és un cúmul de casualitats el que fan que en el canvi de dècada dels setanta als vuitanta el món intel·lectual es torni a interessa apassionadament pel concepte de laberint? I en el cas concret d'Espelt, aquest interès també té raons generacionals i de deformació professional (com a matemàtic i estudiós del cinema)? L'autor veu difícil trobar una causa exacta, però sí que apunta: 'Des del finals de la Segona Guerra Mundial i durant tota la Guerra Freda el món vivia molt bipolaritzat. Es funcionava des de sistemes tancats en tots els àmbits: ideològic, econòmic, social, en l'àmbit universitari... I en aquest període aquest sistema tan tancat comença a entrar en crisi, es va trencant el bipolarisme i torna a aparèixer la complexitat. La solidesa s'esmicola. El laberint necessita d'una actitud d'acceptació de la complexitat, perquè dins del laberint sempre tens una visió parcial de les coses.' Espelt ens remet a una reflexió que fa Umberto Eco: '...l'ideal fort d'una ciència revolucionària que haurà de reconstruir d'una manera ordenada la forma del món i de la societat no deixa espai a aquesta perplexitat programàtica, a aquest gust per l'error que sempre comporta la reflexió sobre el laberint. Una vegada es posa en entredit aquest ideal 'fort', el pensament del laberint es popularitza.'

Amb tot això, l'assaig que proposa Ramon Espelt té una gran intenció divulgativa i s'interna en diverses disciplines artístiques per parlar del laberint, i per sobre de totes elles el cinema: Les pel·lícules et permeten situar-te dins d'un laberint, convertir el laberint en un espai viscut. Això és el que el fa més contemporani. Ara, també és interessant descobrir que en l'art contemporani aquest període de canvi de dècada és el moment en què sorgeix el 'land art' i les escultures transitables, per exemple'

Per tancar, Espelt adverteix que no es pot abusar del terme laberint, perquè si en els mitjans de comunicació tota situació complexa és un laberint, llavors el terme es banalitza, es frivolitza i perd sentit. I en aquest cas, convé tornar a l'origen, a la primera accepció del terme: 'Construcció feta per l'home que, un cop dins, costa de trobar-ne la sortida.' I recorda que davant la idea de la 'xarxa que prolifera en totes direccions, que no té ni jerarquia ni centre ni origen ni final' (que s'anomena 'rizoma'), ja hi ha pensadors que demanen de superar-la i proposen un altre model, com Anne Cauquelin que propugna: 'Convindria millor, pel què fa a la xarxa i al 'site' dins de la xarxa, un terme modest, una metàfora més humil: la jardineria. (...) lluny del nomadisme i a prop de la 'home', del 'site' com a domicili fet per albergar i fet amb vocació de relativa estabilitat en el temps...'.

Montserrat Serra

Blocs per a navegar