La fi del mite d'Israel

http://mentisliber.blogspot.com/2009/01/el-fin-de-un-mito.html

-Mai va existir un gran regne d'Israel en el món antic. Els relats de la terra promesa són una ficció que va justificar objectius polítics, militars i religiosos.

.. ..

-Els palestins moderns serien els hebreus originals, mentre que els jueus actuals serien descendents de pagans conversos.

César Barrantes B.

Que la història del poble escollit per un déu mític ja no és un argument vàlid per a les persones de mentalitat laica això ja se sap, però que continua sent una realitat i un prova irrebatibles per a molts creients és innegable.

Canaan, aquesta conflictiva zona en què es basa en part l'Israel modern, (Líban i Síria també), és reclamat per un sector gens menyspreable de hebreus com la terra promesa per Yavhé en les seves escriptures sagrades, tesi que, amb petites variants, rep el suport dels cristians.

Segons la Torà (Antic Testament), la deïtat semita va guiar a Moisès i al seu poble de tornada a la terra que havia donat com a heretatge el seu pare fundador, Abraham; per tant, els jueus es van sentir en el seu ple dret d'escombrar -entengui's exterminar- les nacions que s'hi havien establert molt de temps enrere. Així ho dicta el relat bíblic però, com veurem més endavant , l'evidència diu coses molt diferents a la tradició.

Dos pobles, mai un regne

El concepte tradicional dicta que va existir un regne unificat d'Israel que va tenir el seu major esplendor entre els segles X i IX abans de la nostra era (tres mil anys enrere), la Bíblia el descriu com un període majestuós en què abundava l'heroisme i el poder (David), així com la riquesa, el luxe i la saviesa (Salomó). Aquesta nació es va partir en dues després de la idolatria de la part nord, Israel, mentre que el sud, Judà, va seguir fidel a Yavhé i va sobreviure momentàniament a la caiguda del seu par.

Les troballes modernes, però, diuen una altra cosa, almenys en la poderosa tesi d'Israel Finkelstein (a la foto) i Neil A. Silberman: el primer, Director de l'Institut d'Arqueologia de la Universitat de Tel Aviv, i el segon, també arqueòleg israelià. Ambdós van publicar el llibre "La Bíblia desenterrada: una nova visió arqueològica de l'antic Israel i dels orígens dels seus textos sagrats" (2003).

Els experts reiteren el que ja se sabia des de fa temps, que l'epopeia de l'èxode és ficció, que no hi ha registres egipcis de l'esclavitud d'un poble hebreu, que no hi ha evidències de centenars de milers de persones que caminen durant quatre dècades pel desert del Sinaí i que Moisès és un figura llegendària sense cap suport històric. Però van més lluny en qüestionar l'origen mateix dels textos, en ubicar la seva redacció definitiva en una època molt més recent a l'oficial.

... ... . .

Finkelstein va assegurar en una entrevista amb La Nación d'Argentina que "L'arqueologia moderna ens permet assegurar que el nucli històric del Pentateuc i de la història deuteronòmica fou compost durant el segle VII abans de Crist. El Pentateuc va ser una creació de la monarquia tardana del regne de Judà, destinada a propagar la ideologia i les necessitats d'aquest regne. "

.. ..

Per a aquests dos arqueòlegs la noció d'un gran regne d'Israel és una invenció amb fins polítics del rei Josies, que volia iniciar una campanya de conquesta per estendre els territoris de Judà, l'únic regne hebreu que de veritat va existir i que no era ni la meitat del llegendari país del que pretenen ser hereus legítims els israelians moderns. Per als sacerdots que li donaven suport era l'oportunitat d'or per a imposar de manera definitiva el culte a Yavhé i el temple de Jerusalem sobre altres déus locals i altres centres d'adoració.

.. ..

Per raons òbvies el rei Josies i el seu clan de sacerdots van voler fer creure al poble judaic que en el passat va existir un sol país, més gran, més pròsper i adorador d'un únic déu i que l'enfonsament del regne d'Israel es va deure a la idolatria que el va portar a separar-se primer de Judà i després a caure sota el poder de l'Imperi d'Assíria.

.. ..

Els afanys conqueridors de Josies van acabar quan el faraó Necau II el va executar, però el clergat continuà, fins i tot des de l'exili a Babilònia, la tasca de construir una fantasia que es va institucionalitzar i va expandir gràcies al cristianisme i a l'islam.

.. ..

Una religió, mai una nacionalitat

L'historiador israelià, Shlomo Sand (foto), planteja un altre argument atrevit en el seu llibre "Quan i com es va inventar el poble jueu" (2008), on afirma que els actuals jueus provenen de pobles pagans que es convertiren al judaisme lluny de Palestina, i per tant no descendeixen dels antics hebreus, i que els palestins àrabs són els únics descendents dels jueus originals.

Sand afirma que el sionisme va crear la versió falsa que els jueus moderns són descendents dels hebreus originals, amb la finalitat d'impulsar la creació de la Israel moderna. Els palestins actuals són, segons la seva tesi, els jueus que es van quedar a Judea després de la destrucció del temple. Aquests jueus antics i originals es van convertir a l'islam durant la invasió musulmana del segle VII.

.. ..

"Si no hi va haver exili a Palestina, si els romans no van expulsar els jueus, què els va passar als jueus de Palestina? Hi ha molts historiadors israelians, inclosos Yitzhak ben Zvi, el segon president d'Israel, o David ben Gurion, que fins al 1929 afirmen que els palestins àrabs són els veritables descendents dels jueus. Aquesta tesi que van sostenir els majors sionistes es va morir el 1929. Encara el 1918 Ben Zvi i Ben Gurion van escriure junts un llibre on s'afirma que els palestins són els autèntics descendents dels jueus. Tanmateix, dir això avui és causa d'escàndol", va concloure l'historiador.l'historiador..

.. ..

Conclusió

. .

Tant Sand com Finkelstein i Silberman són jueus però la seva professionalitat i honestedat els ha portat a aquestes conclusions. Els tres experts han aclarit que l'Israel modern no està en perill per semblants descobriments i que els seus compatriotes no haurien de preocupar-se, perquè les bases de la nació moderna descansen sobre postulats més reals que no els fantàstics relats d'un llibre primitiu o de llegendes antigues.

.. ..
Israel és una nació pròspera, democràtica, origen en el passat i el present de grans ments (Albert Einstein), és un país desenvolupat que ha aconseguit donar un elevat nivell de vida als seus ciutadans, els aportaments tecnològics i científics del qual segueixen enriquint el llegat de la humanitat.

. .

Cap persona assenyada en el món pensaria que l'estat hebreu hauria de ser abolit per tornar als palestins, però sobren veus que condemnen l'excessiva i indiscriminada violència d'aquesta nació i les polítiques d'exclusió que han convertit les regions habitades per àrabs en guetos. Alguns s'atreveixen a dir que els jueus han acabat per assemblar-se una mica als seus propis victimaris nazis.

. .

El cert del cas és que els palestins mereixen un estat, o com a mínim ser tractats com a ciutadans i no com a blancs de míssils i bales sense importar si són nens o dones, Israel va passar fa molt de temps la línia que separa la defensa legítima de l'agressió injustificada i desproporcionada.

.. ..
No cal dir que en aquest conflicte els àrabs en general no estan exempts de culpa, hi ha un segment important de musulmans que odia els jueus no sols per maltractar els palestins i per haver-los bufetejat en el camp de batalla sinó per un cec antisemitisme derivat de la seva religió i l'Alcorà ("Els jueus diuen: La mà de Déu està encadenada. Que les seves mans siguin encadenades al seu coll; que siguin maleïts com a premi de les seves blasfèmies." Sura II-69).

. .

És clar que no hi ha solucions fàcils, però és més difícil trobar respostes quan les conviccions es basen en mites, història tergiversada i en prejudicis.

Més informació:

Entrevista a Israel Finkelstein, La Nación, Argentina
http://www.lanacion.com.ar/nota.asp?nota_id=775002

Entrevista a Shlomo Sand, diari Público.es, Espanya.
http://www.publico.es/internacional/121692/el/pueblo/judio/invencion

Traducció: Google + Salvador Jàfer

Judaisme i Estat d'Israel

Blog de Abdennur Prado

La història del que ocorre a Palestina és coneguda: colonització, subordinació i guetització dels habitants d'un país, amb la intenció d'ocupar el seu territori. La ideologia en la qual es recolza aquesta política és coneguda també: una forma extrema de nacionalisme que combina el racial amb el religiós. El conflicte palestinoisraelià és polític abans que religiós. Té a veure amb la pervivència del colonialisme i amb polítiques d'Estat. I tanmateix no podem eludir el fet que Israel es declara com a Estat jueu i justifica la seva política recordant el genocidi dels jueus europeus. I tampoc no podem obviar el massiu suport a les seves polítiques per part d'organitzacions jueves en el món. En aquest cas, un pot preguntar-se: de quina religió parlem? Parlem de la religió entesa com a signe distintiu d'un poble davant un altre, de la religió com a ideologia de l'Estat, i no com a camí espiritual ni com a fonament ètic de la vida en societat.

Per comprendre la naturalesa d'Israel, diversos models similars poden esmentar-se: l'Espanya inquisitorial, la colonització americana i l'extermini dels indis, l'apartheid sud-africà, a més del cas extrem de l'Alemanya nazi, tantes vegades evocat. La principal diferència és que el cas de la neteja ètnica a Palestina està tenint lloc al segle XXI, davant els ulls del món sencer, en l'era de les telecomunicacions, i en un període en el qual ja gairebé ningú no evoca el dret dels occidentals a colonitzar (i molt menys a exterminar) els salvatges. Al contrari: en un temps històric en el qual als polítics que permeten el genocidi se'ls omple la boca amb el discurs dels drets humans, la democràcia, la llibertat, la modernitat occidental, com a panacees universals que han de ser imposades.

Aquests dies assistim novament a la hipocresia de la classe política occidental, la justificació de les matances de civils en nom del "dret d'Israel a defensar-se". Es parla de la ruptura de la treva, i es culpa Hamas. Però en realitat mai no hi ha hagut tal treva més que sobre el paper i com a excusa per implementar un bloqueig que ha generat misèria. Es tracta d'una tàctica perfectament calculada. Durant els últims anys, Gaza ha estat convertida en un gran gueto. El bloqueig ja és en si mateix una tàctica de guerra. Però, a més, durant aquest temps "de treva", Israel ha seguit amb els "assassinats selectius".

No hi ha cap guerra a Palestina. No hi ha Israel contra Hamas. Hi ha la continuació d'una política iniciada molt abans que Hamas existís. Hamas no juga un paper important en aquesta història. És la millor excusa d'Israel: per això el van finançar, per això el nom d'Hamas està sempre a boca dels governants israelians, que saben perfectament que l'actual ofensiva reforçarà Hamas com a legítim oponent al genocidi.

La resistència armada ha estat convertida per Israel en l'única opció possible, de forma perfectament calculada. Nosaltres, occidentals, que veiem les matances a distància podem sentir una milionèsima part del dolor i la impotència, i ja ens sembla insuportable. I això dia a dia, tota una vida veient com es massacra impunement els palestins, davant de la passivitat del món. No podem imaginar què faríem si fóssim aquest pare o aquesta mare a qui han matat les seves cinc filles, la ràbia indicible davant de la injustícia. Pretendre que els palestins abandonin la resistència armada és demanar-los que es comportin com sants, que s'assumeixin com un poble que avança passivament cap al martiri col·lectiu.

Aquesta és la lògica de l'opressor: oprimeix-los fins a l'insuportable, mata uns quants nens perquè altres pares i mares arribin a la conclusió que és millor marxar o perquè es decantin per la lluita armada, de manera que es pugui continuar matant inpunement, amb l'excusa del "dret d'Israel a defensar-se. I mentrestant, es continua amb la repoblació de territoris amb colons ètnicament purs.

El que vol Israel és que hi hagi atemptats i una resistència que es cridi a si mateixa "islàmica", aprofitant-se de l'islamofòbia dominant a occident, per a justificar davant de l'opinió pública occidental (especialment als EUA) continuar amb els seus plans. Aquests plans són bàsicament els mateixos des d'abans de l'existència de Hamas. Tota la política d'Israel des de la seva fundació ha girat entre dues possibilitats: o l'expulsió en massa dels palestins o la seva concentració en guetos, reserves tribals. I ha anat movent-se d'un pol a l'altre segons les ocasions, segons els vaivens de la política internacional. En els intermedis, com a tàctica de distracció, s'emprenen "negociacions de pau", com una manera de donar temps a la política de fets consumats. Però Israel mai no ha volgut la pau, ja que la guerra li ofereix l'únic marc possible per executar els seus plans d'extermini. Quan es parla de "negociacions de pau", es passa per alt la naturalesa d'Israel: es tracta d'un Estat ètnico-religiós en el qual els no-jueus no tenen els mateixos drets que la resta, i són subjectes a tot tipus d'arbitrarietats.

Ètica jueva i Estat d'Israel

A Palestina no hi ha cap guerra, hi ha un genocidi. El problema que vivim aquests dies deriva de la pròpia naturalesa de l'estat d'Israel, com a Estat jueu creat artificialment en una terra habitada majoritàriament per no-jueus. Es tracta d'una qüestió de drets humans bàsics, una qüestió bàsica d'humanitat i d'ètica.

Per tot això és important afirmar que Israel és un Estat que encarna tots els valors contraris a l'ètica jueva, la quinta essència de l'antijudaisme. Els preceptes generals de l'ètica jueva es basen en el principi "Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix" (Levític 19:18). Rabí Akiva, gran savi jueu del segle II, deia que aquest manament contenia l'essència de tota la Torà, perquè equipara l'amor diví amb el sentiment de l'home: "El que és estimat pels homes, ho és també per Déu" (Pirké Avot 3:1 3). D'aquesta premissa es deriva un precepte bàsic, la regla d'or: "No facis a d'altres el que no vulguis per a tu" (Hillel, Shab 31 a).

Què té a veure això amb l'Estat d'Israel? Potser estan fent els jueus als palestins allò que volen que els facin? La violència engendra violència, en una espiral que ens condueix a la destrucció. L'Estat d'Israel ha significat un canvi dràstic en el judaisme, en substituir l'ètica per un valor tan dubtós com és el de la identitat nacional, subjecte a la forma d'un estat-nació contemporani i a la lògica destructiva de la política contemporània: la força bruta com a únic argument que dóna legitimitat. L'Estat d'Israel, i no l'Holocaust, és el principal factor que influeix l'ètica jueva en el present.

Israel és el final del judaisme en tant que religió mil·lenària, la seva reducció a un projecte polític d'un Estat-nació colonialista, que necessita la guerra, que viu de la guerra i per a la guerra. Per això és tan important la reacció dels jueus, el retorn al judaisme com un camí d'alliberament, el despertar davant de la manipulació a la qual la seva religió està sent sotmesa.

En tot el món hi ha organitzacions jueves d'oposició a les polítiques de l'estat d'Israel, que clamen per la transformació d'Israel en un Estat laic, i que no accepten les matances perpetrades en el seu nom. Però, on són els jueus espanyols que s'oposen al terrorisme israelià? On són totes aquelles organitzacions jueves que s'omplen la boca en taules de diàleg interreligiós parlant dels valors del judaisme, de la pau, dels drets humans i de la convivència? Què tenen a dir del fet que l'estat d'Israel sigui un estat confessional tots aquells jueus que defensen per a Espanya un model laic?

Boicot a Israel!