dijous, 26 de novembre del 2009
[Gnosi] Sobre la tristesa
(LT 226)
Per a aqueixa càrrega de tristesa que afligia el meu cor,
Déu envià algú amb l'alé del Messies, i me la llevà.
Hâfez
On jo sóc, hi ha tristesa i no hi ha cor.
On ets Tu, hi ha cor i no hi ha tristesa.
Sanâi
Traduït de Javad Nurbakhs, Simbolismo Sufí, 1, Madrid, Editorial Nur, 2003, p. 256.
divendres, 11 de juliol del 2008
Religio Perennis
Autor: Frithjof Schuon - Font: www.sophia.bem-vindo.net - Traducció: Translendium + Salvador Jàfer
Si fos necessari o útil provar l'Absolut, amb el caràcter objectiu i transpersonal de l'intel·lecte humà n'hi hauria prou com a testimoni, ja que aquest intel·lecte és l'empremta irrecusable d'una Causa primera purament espiritual, d'una Unitat infinitament central però que tot ho conté, d'una Essència immanent i transcendent alhora. S'ha dit més d'una vegada que la Veritat total es troba escrita, amb una escriptura eterna, en la pròpia substància del nostre esperit; les diverses Revelacions no fan cap altra cosa que «cristal·litzar» i «actualitzar», en diferents graus segons els casos, un nucli de certeses que no solament està conservat en l'Omnisciència divina, sinó que reposa per refracció tant en el nucli «naturalment sobrenatural» de l'individu com el de la col·lectivitat ètnica, o històrica o de l'espècie humana.
El mateix succeeix amb la voluntat que fora d'això no és sinó una prolongació, o un complement, de la intel·ligència: els objectes que es planteja més habitualment, o que la vida li imposa, no abasten la seva envergadura total; només la «dimensió divina» pot satisfer la set de plenitud de nostre voler o del nostre amor. El que fa que la nostra voluntat sigui humana i per tant lliure, és que és proporcionada a Déu; només en Déu està fora de perill de tota coacció, és a dir de tot el que limita la seva naturalesa.
La funció essencial de la intel·ligència humana és el discerniment entre el Real i l'il·lusori, entre el Permanent i l'impermanent; la funció essencial de la voluntat és l'afecció al Permanent o el Real. Aquest discerniment i aquesta afecció són la quinta essència de tota espiritualitat; portats al seu grau més alt, o reduïts a la seva substància més pura, constitueixen en cada gran patrimoni espiritual de la humanitat la universalitat subjacent, o el que podríem denominar la religio perennis (terme que evoca la philosophia perennis de Steuchus Eugubin (segle XVI) i els neoescolàstics; però el terme philosopbia suggereix, amb raó o sense, una elaboració mental més que la saviesa i no convé exactament al que nosaltres entenem.
La religio és el que «torna a lligar» amb el Cel i compromet l'home per complet; quant a la paraula traditio, es refereix a una realitat més exterior, en ocasions fragmentària i que, d'altra banda, suggereix una retrospectiva: una religió que neix «enllaça» amb el Cel des de la primera Revelació, però no arriba a ser una «tradició» -o a implicar tradicions»- sinó dues o tres generacions més tard; s'hi adhereixen els savis de la gnosi encara que es fundin per necessitat en elements formals d'institució divina (és la que va succeir en el cas dels savis àrabs preislàmics que vivien espiritualment de l'herència d'Abraham i Ismael).
El discerniment metafísic és una «separació» entre Atmâ i Mâyâ; la concentració contemplativa, o la consciència unitiva, és al contrari una unió de Mâyâ amb Atmâ. La «doctrina» es refereix al discerniment, que separa (això és el que expressa el terme àrab furqân, «diferència qualitativa», de faraqa, «separar», «discernir», «bifurcar»-se; ja se sap que Furqân és un dels noms de l'Alcorà) i el «mètode» a la concentració, que uneix; la «fe» es relaciona amb el primer element i el «amor de Déu» amb el segon.
La religio perennis és fonamentalment això, per parafrasejar la conegudíssima màxima de sant Ireneu: El Real ha entrat en l'il·lusori a fi que l'il·lusori pugui tornar al Real. Aquest misteri -junt amb el discerniment metafísic i la concentració contemplativa que és el seu complement- és l'únic que importa de manera absoluta des del punt de vista de la gnosi; per al gnòstic -en el sentit etimològic i propi del terme- en el fons no hi ha cap altra «religió». És el que Ibn Arabí ha anomenat la «religió de l'Amor», posant l'èmfasi sobre l'element «realització».
La doble definició de la religio perennis -discerniment entre el Real i l'il·lusori, concentració permanent i unitiva en el Real- implica posa afegiment els criteris d'ortodòxia intrínseca per a cada religió i espiritualitat: perquè una religió sigui ortodoxa és necessari que contingui un simbolisme mitològic i doctrinal que estableixi la distinció essencial de què es tracta i que ofereixi una via que garanteixi tant la perfecta concentració com la continuïtat d'aquesta; és a dir, que una religió és ortodoxa a condició de no tan sols oferir tant una noció suficient, encara que no sempre exhaustiva, de l'Absolut i el relatiu i per tant de les seves relacions recíproques, com una activitat espiritual de naturalesa contemplativa, i eficaç quant a les nostres finalitats últimes. Ja que és notori que les heterodoxias tendeixen sempre a adulterar o la noció del Principi diví o la nostra manera d'adherir-nos-hi; ofereixen o una falsificació mundana o profana, si es vol «humanista», de la religió, o una mística que només té per contingut l'ego i les seves il·lusions.
Pot semblar desproporcionat tractar en termes senzills i gairebé esquemàtics un tema tan complex com el de les perspectives espirituals; però, ja que la pròpia naturalesa de les coses ens permet tenir en compte un aspecte de senzillesa, no seríem més a prop de la veritat seguint els meandres d'una complexitat que no s'imposa en el present cas. L'anàlisi és una funció de la intel·ligència i la síntesi, una altra; l'associació d'idees que ordinàriament es fa entre la intel·ligència i la dificultat, o entre la facilitat i la presumpció, no afecta evidentment la verdadera naturalesa de l'Intel·lecte. Amb la visió intel·lectual ocorre el mateix que en la visió òptica: hi ha coses que és precís veure en detall per conèixer-les i altres que es perceben millor amb un cert distanciament i que, semblant senzilles, comuniquen tant més clarament la seva verdadera naturalesa. La veritat, si bé pot estendre's i diferenciar-se indefinidament, es pot també en un «punt geomètric», i tot està, llavors, a captar aquest punt, sigui quin sigui el símbol -o el simbolisme- que actualitzi de fet la intel·lecció.
La veritat és una, i seria en va voler-la buscar en un sol lloc únicament, ja que en contenir l'Intel·lecte en la seva substància tot el que és verdader, la veritat no pot deixar de manifestar-se allà on l'Intel·lecte es desplega dins de l'atmosfera d'una Revelació. Es pot representar en l'espai per un cercle o per una creu, una espiral, una estrella, un quadrat; i de la mateixa manera que és impossible que no hi hagi més que una sola figura per a indicar la naturalesa de l'espai o de l'extensió, també és impossible que no hi hagi més que una sola doctrina que doni compte de l'Absolut i de les relacions entre la contingència i l'Absolut; en altres termes: creure que no hi pot haver més que una sola doctrina verdadera equival a negar la pluralitat de les figures geomètriques que mesuren virtualment l'espai, i també -per escollir un exemple diferent- la pluralitat de les consciències individuals i dels punts de vista oculars. En cada Revelació Déu diu «Jo» col·locant-se extrínsecament en un punt de vista diferent que en el cas de les Revelacions precedents i d'allà l'aparença de contradicció en el pla de la cristal·lització formal.
Alguns objectaran, potser, que les figures geomètriques no són estrictament equivalents com a adequacions entre el simbolisme gràfic i l'extensió espacial i voldran trobar en això un argument contra l'equivalència de les perspectives tradicionals, ja que hem fet aquesta comparació; hi respondrem que les perspectives tradicionals volen ser -almenys a priori- camins de salvació o mitjans d'alliberament més que adequacions absolutes. D'altra banda, en comprovar que el cercle -sense parlar ara del punt- és una adequació més directa de la forma a l'espai que la creu o una altra figura diferenciada, i que per tant reflecteix més perfectament la naturalesa de l'extensió, no hem de deixar de tenir en compte això: la creu, el quadrat, l'espiral expressen explícitament una realitat espacial que el cercle o el punt no expressen més que implícitament; les figures diferenciades són, doncs, insubstituïbles -si no, no existirien-, i són una cosa molt diferent d'unes espècies de cercles imperfectes; la creu és infinitament més propera a la perfecció del punt o el cercle que l'oval o el trapezi, per exemple. El mateix s'aplica a les doctrines tradicionals, pel que fa a les seves diferències de forma i els seus valors d'equació.
Una vegada dit això tornem a la nostra religio perennis com a discerniment metafísic i concentració unitiva, o com a descens del Principi diví, que es fa manifestació a fi que la manifestació torni al principi.
En el cristianisme -segons sant Ireneu i altres autors- Déu «s'ha fet home» a fi que l'home «es faci Déu»; en termes hindús es dirà: Atmâ s'ha fet Mâyâ perquè Mâyâ es faci Atmâ. La concentració contemplativa i unitiva en el cristianisme és romandre en el Real manifestat -el «Verb fet carn»- a fi que aquest Real romangui en nosaltres, que som il·lusoris, d'acord amb el que Crist va declarar en una visió a santa Caterina de Siena: «Jo sóc Qui és, tu ets la que no es.» Lànima roman en el Real -en el Regne de Déu que és dins nostre»- mitjançant l'oració permanent del cor, com ensenyen la paràbola del jutge inic i el comentari de sant Pau.
En l'islam el mateix tema fonamental -per ser universal- es cristal·litza segons una perspectiva molt diferent. El discerniment entre el Real i el no-real s'enuncia pel Testimoni unitari (la Xahâda): la concentració correlativa sobre el Símbol, o la consciència permanent del Real es porta a efecte per aquest mateix Testimoni o pel Nom diví que el sintetitza i que és així la cristal·lització quintaesencial de la Revelació alcorànica. Aquest testimoni o aquest Nom és igualment la quinta essència de la Revelació abrahámica -diguem-ne filiació ismaelita- i es remunta fins a la Revelació primordial de la branca semita. El Real ha «descendit» (nazzala, unzila), ha entrat en el no-real o l'il·lusori, el «perible» (fânin) (La paraula Fanâ, que de vegades es tradueix per «extinció» en analogia amb el sànscrit nirvâna, té la mateixa arrel i significa exactament «naturalesa perible».), fent-se el Qur'ân -o la Xahâda que el resumeix, o l'Ism (el «Nom») que és la seva essència sonora i gràfica, o el Dikr (la «Menció»), que és la seva síntesi operativa- a fi que sobre aquesta barca divina l'il·lusori pugui tornar al Real, a la «Faç (Wajh) del Senyor que és l'únic que roman» (wa yahqa wajhu Rabbika) (Alcorà, Sura d'El Misericordiós 27.), sigui quin sigui l'abast metafísic que concedim a les nocions de «il·lusió» i «Realitat». En aquesta reciprocitat està tot el misteri de la «Nit del Destí» (Laylat el-Qadr), que és un «descens», i de «Nit de l'Ascensió» (Laylat el-Mi'râj), que és la fase complementària; ara bé, la realització contemplativa -la «unificació» (tawhîd)- concerneix a aquesta ascensió del Profeta a través dels graus paradisíacs. «En veritat -diu l'Alcorà- l'oració impedeix els pecats majors (fahsà) i menors (munkar), peno la menció (dikr) d'Allâh és més gran» (Sura de l'Aranya, 45.).
La perspectiva budista està més a prop de la perspectiva cristiana en cert aspecte, però molt més allunyada en un altre, ja que per una part es funda en un «Verb fet carn», però, per una altra, mai no té la noció antropomòrfica d'un Déu creador. En el Budisme els dos termes de l'alternativa o del discerniment són el Nirvâna, el Real, i el Samsara, l'il·lusori; la via és en el fons la consciència permanent del Nirvâna com a Shûnya, el «Buit», o també la concentració en la manifestació salvadora del Nirvâna, el Buda, que és Shûnyamûrti, Manifestació del Buit. En Buda particularment en la seva forma Amitâbha- el Nirvâna s'ha fet Samsara perquè aquest es faci Nirvâna; i si el Nirvâna és el Real i el Samsara la il·lusió, el Buda serà el Real en l'il·lusori i el Bodisatva l'il·lusori en el Real (Cf. «Le mystère du Bodisatva», Etudes Traditionneltes, maig-juny, juliol-agost i setembre-octubre de 1962.), el que ens porta al simbolisme del Yin-Yang. Aquest pas de l'il·lusori al Real és el que el Prajnâ-Pâramitâ-Hridaya-Sûtra descriu amb aquests termes: «Ha partit, ha partit -ha partit cap a l'altra Vora, ha arribat a l'altra Vora-, oh Il·luminació, beneïda siguis!
Cada perspectiva espiritual confronta, per la força de les coses, una concepció de l'home amb una concepció corresponent de Déu; d'això resulten tres idees o tres definicions que concerneixen, una a l'home com a tal, una altra a Déu tal com es revela a l'home definit d'aquesta manera, i la tercera, a l'home com Déu el determina i transforma en funció de semblant perspectiva.
Des del punt de vista de la subjectivitat humana, l'home és el que conté i Déu és el contingut; des del punt de vista diví -si un pot expressar-se així-, la relació és a la inversa, ja que tot està contingut en Déu i res no pot contenir-lo. Dir que l'home està fet a imatge de Déu, significa al mateix temps que a posteriori Déu pren davant l'home alguna cosa d'aquesta imatge; Déu és Esperit pur i en conseqüència l'home és intel·ligència o consciència; de manera inversa, si definim l'home com a intel·ligència, Déu apareixerà com a «Veritat». Amb altres paraules: volent afirmar-se com a «Veritat», Déu es dirigeix a l'home en tant que està dotat d'intel·ligència, igual com es dirigeix a l'home en desgràcia per afirmar la Seva Misericordia, o a l'home dotat de lliure arbitri per afirmar-se com a Llei salvadora.
Les «proves» de Déu i de la religió estan en el propi home: «En conèixer la seva pròpia naturalesa, coneix també el Cel», diu Mencius, d'acord amb altres màximes anàlogues i molt conegudes. És necessari extreure dels elements de la nostra naturalesa la certesa-clau que obre la via a la certesa del Diví i de la Revelació; qui diu «home», diu implícitament «Déu»; qui diu «relatiu», diu «Absolut». La naturalesa humana en general i la intel·ligència humana en particular no es podrien comprendre sense el fenomen religiós que les caracteritza de la manera més directa i completa: en haver captat la naturalesa transcendent -no «psicológica»- de l'ésser humà, captem la naturalesa de la revelació, de la religió i de la tradició; comprenem la seva possibilitat, la seva necessitat, la seva veritat. I comprenent la religió no solament segons una determinada forma o segons una determinada lletra, sinó també en la seva essència informal, comprendrem igualment les religions, és a dir, el sentit de la seva pluralitat i diversitat; aquest és el pla de la gnosi, de la religio perennis, on s'expliquen i resolen les antinòmies extrínseques dels dogmes.
En el pla exterior, i per tant contingent, però que té la seva importància en l'ordre humà, la religio perennis es troba en relació amb la naturalesa verge i al mateix temps amb la nuesa primordial, la de la creació, el naixement i la resurrecció, o la del gran sacerdot en el Sancta Santorum, l'ermità al desert (com Maria Egipcíaca, en qui el caràcter informal i completament interior d'un amor operat per Déu s'apropa a les qualitats de la gnosi, encara que en aquest cas poguéssim parlar de «gnosi d'amor» (en el sentit de parabhakti), el sadhu o el sanyasi hindú, del pell-vermella en oració silenciosa en una muntanya. La senzillesa del vestit i el seu color, blanc sobretot, substitueix de vegades el simbolisme de la nuesa en el marc de l'art indumentària; en tots els plans el despullament inspirat per la Veritat nua serveix de contrapès al «culturalisme» mundà.
En altres aspectes el vestit sagrat simbolitza la victòria de l'Esperit sobre la carn i la seva riquesa hieràtica -que estem bé lluny de censurar-, expressa la inesgotable profusió del Misteri i la Glòria. La naturalesa inviolada és alhora un vestigi del Paradís terrestre i una prefiguració del Paradís celestial; els santuaris i els vestits difereixen, però la naturalesa i el cos humà romanen fidels a la unitat primera. L'art sagrat, que sembla apartar-se d'aquesta unitat, en el fons no fa més que restituir als fenòmens naturals els seus missatges divins, a què els homes s'han fet insensibles; en l'art la perspectiva de l'amor tendeix cap al desbordament, la profusió, mentre que la perspectiva de la gnosi tendeix cap a la naturalesa, la simplicitat i el silenci; és l'oposició entre la riquesa gòtica i el despullament zen (però resulta massa evident que l'art sagrat més fastuós és infinitament més proper a la gnosi que el «despullament» ignorant i afectat dels «escombriaires» contemporanis. Només la simplicitat qualitativa i noble, i en conformitat amb l'essència de les coses, reflecteix i transmet un perfum de la saviesa informal.
Però això no ens ha de fer perdre de vista que els marcs o maneres exteriors són sempre una mica contingents i que totes les combinacions i totes les compensacions són possibles, tant més com que, en l'espiritualitat, totes les possibilitats poden reflectir-se entre si segons les modalitats apropiades.
Una civilització és íntegra i guareix en la mesura que es fonamenta en la «religió invisible o «subjacent», la religio perennis; és a dir, que ho és en la mesura que les seves expressions o formes deixen traslluir l'Informal i tendeix cap a l'Origen, comunicant d'aquesta manera el record d'un Paradís perdut, però també, i amb major raó, el pressentiment d'una Beatitud intemporal. Ja que l'Origen està en nosaltres mateixos i davant de nosaltres alhora; el temps no és més que un moviment en espiral al voltant d'un Centre immutable.
diumenge, 8 de juny del 2008
Henry Corbin. Sobre l'agnosticisme imperant
«Ja fa temps que la propagació de pseudoesoterismes a Occident ha fet tornar sospitosos els termes mateixos d'esoterisme i d'esotèric. Desitjaríem que el lector comencés per parar-se a «repensar» etimològicament els termes en qüestió. L'expressió grega τά έξω [tà éxô] designa les coses exteriors, «exotèriques»; τά έσω [tà ésô] designa les coses interiors, «esotèriques». Convindria preferir-hi els termes d'«interiorisme» i d'«interioristes»? Aquestes termes, derivats del llatí, serien perfectament exactes, però és de témer que en els nostres dies la idea de «món interior», de «realitat interior», no desperti en molts la idea d'un subjectivisme o d'un psicologisme que estan absolutament fora de lloc en els nostres pensadors. Els universos interiors no són per a ells ni més ni menys que els universos espirituals, i reivindiquen, amb un perfecte rigor ontològic, una «objectivitat» sui generis, diferent, certament, del que nosaltres entenem correntment amb aquest mot. Cal dir que el contrast i la complementarietat que marquen els termes àrabs zâhir i bâtin corresponen perfectament a la relació que marquen els termes «exotèric» i «esotèric», exterior i interior, aparent i amagat, fenomen i numen etc. Es tracta de diferenciar els graus de penetració en la «realitat del real». Certament, la condició humana és tal que l'accés al que marquen el terme «esotèric» i els termes emparentats no pot obrir-se indiferentment a tothom. El fenomen de massa està exclòs ací. En un medi tradicional, aquesta limitació es reconeix com una necessitat inherent a la natura humana. Rûzbehân parlarà dels «esoteristes» com «els ulls pels quals Déu mira encara el món». El que s'anomena bâtin no desperta tampoc, en un medi tradicional, la idea de «petites capelles» que han fet tornar sospitoses a Occident, no sense raó, els pseudoesoterismes. I encara voldríem dir amb un escriptor dels nostres dies: poc importa que les capelles siguin petites, sempre que s'hi honoren grans sants!
Quant al mot gnosi, és d'aquells que provoquen els pitjors malentesos, en la mesura mateix que és solidari d'un esoterisme no menys mal comprés. Cal recordar que els investigadors subratllen particularment en els nostres dies que el terme «gnosticisme», que designa els sistemes gnòstics dels primers segles de l'era cristiana, no abasta la totalitat del fenomen «gnosi»? No cal buscar, doncs, en tot el que és gnosi, l'equivalent exacte d'aquests mateixos sistemes. Hi ha una gnosi jueva, una gnosi cristiana, una gnosi islàmica, una gnosi búdica. La dissort és que, superficialment informats, molts parlen de la gnosi com d'una mitologia, per tal com no disposen d'aquest univers que els nostres filòsofs ens ensenyaran a conèixer com a mundus imaginalis. O bé hom en parlarà com d'un saber, una racionalització que substitueix la fe, tot oblidant precisament que la gnosi, perquè és gnosi, sobrepassa toto caelo aquesta manera de plantejar el problema en termes de creure i de saber. La gnosi és, com a tal, coneixement salvador o salvífic: salvífic en tant que coneixement, i coneixement en tant que salvífic. És, doncs, un coneixement que no pot ser actualitzat si no és al preu d'un nou naixement, un naixement espiritual. És un coneixement que porta en si, com a tal, un caràcter sacramental. Des d'aquest punt de vista la idea de gnosi és inseparable de la de coneixement místic (ma'rifat, 'irfân). Se'n trobarà ací la il·lustració tant en la gnosi shî'ita ('irfân-e shî' î) com en l'Ishrâq de Sohrawardî. Des d'aquest punt de vista, també, tot refús de la gnosi, per més «pietosament» motivat que estigui, conté en si el germen de l'agnosticisme. L'agnòstic no és, com vol l'ús banal del mot, qui refusa una fe confessional, sinó qui, pronunciant el divorci entre el pensament i l'ésser, es tanca en si mateix i vol tancar als altres l'accés als universos que obre la gnosi, les dades immediates de la qual tenen lloc en el «món interior», és a dir «esotèric». Tot això ens sembla essencial per a comprendre els pensadors de què tractarem ací.
El mot teosofia està, ell també, tocat de sospita. Una vegada més, estiguem disposats a pensar etimològicament. Recordarem, en moltes ocasions, que l'expressió àrab hikmat ilâhiya és l'equivalent exacte del grec theosophia; designa aquesta «saviesa divina» que no solament té per objecte l'ésser en tant que ésser, sinó els universos espirituals als quals la gnosi obre l'accés. El seu òrgan no són ni les facultats de percepció sensible, ni l'intel·lecte subtil, sinó una tercera activitat de l'ànima que és intuïció íntima, percepció visionària interior (kashf, moshâhadat), etc. No sabríem, doncs, estar-nos d'aquest mot, ni aïllar de la filosofia el que designa, atès que Sohrawardî requereix en el seu deixeble la més seriosa de les formacions filosòfiques abans d'intentar anar «teosòficament» més avant.»
Llista d'enllaços
- About God. Religions
- Agnosticisme - Viquipèdia
- Amis d'Henry Corbin
- Antiteisme - Viquipèdia
- Arquetipologia
- Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós
- Ateisme - Viquipèdia
- Ateus de Catalunya
- Avesta -- Zoroastrian Archives
- Ayurveda Yoga Retreat India
- Buddha Net
- Carlos Castaneda. Tensegrity
- Center for Inquiry
- CETR - Centre d'Estudi de les Tradicions Religioses
- Creença - Viquipèdia
- Deisme - Viquipèdia
- El místico
- Esoterisme - Viquipèdia
- Esperit - Viquipèdia
- Festival de Fès des musiques sacrées du monde
- Fundación Ética Mundial
- Gilbert Durand - Viquipedia
- Henry Corbin - Viquipédia
- Internet Sacred Text Archive Home
- Juan Eduardo Cirlot - Viquipedia
- La rencontre de l'Orient et de l'Occident, à travers un choix d'oeuvres d'orientalistes, de poètes et de quelques aventuriers
- La Terra d'Enlloc
- Misticisme - Viquipèdia
- Overview of World Religions Project
- Religions of India Table of Contents - Hiduism, Buddhism, Jainism, Sikhism, Islam, Zoroastrianism
- Religió - Viquipèdia
- René Guénon - Viquipedia
- Sacred Web
- Societat Bíblica Catalana
- Teisme - Viquipèdia
- The Hermetic Library
- The Judaism Site
- The Zarathushtrian Assembly
- Tora, la selección más completa sobre judaísmo
- World Wisdom
Tariques sufís
- Ibn Arabi Society
- Institut d'Estudis Sufís de Barcelona
- L'Ordre de Ni'matollahi Soltan 'Ali' Shahi Gonabadi Sufi (Iran)
- La Orden Sufí Nematollahi
- Psicoterapia Integrativa y Transpersonal
- Sufism -- Sufis -- Sufi Orders
- Tariqat Naqshbandi Haqqani de Argentina
- The Bektashi Order of Sufis
- The Shadhili Tariqa
- The Website of Shaykh Dr. Abdalqadir as-Sufi
- Zawiya Shadhiliya Darqawiya Al-Alawiya (Chile)
Músiques de l'esperit
Blocs per a navegar
-
La campaña eleva el drama en la recta final: “¡A por ellos!”. “¡No pasarán!” - La batalla por el primer puesto se recrudece. Sánchez promete impuestos a la banca y Feijóo leyes antiocupación: intentan acumular voto útilFa 16 hores
-
creation - “Praise be to Allāh who is well-known without being seen, Who creates without pondering over, Who has ever been existent when there was no sky with domes, ...Fa 18 hores
-
Tras los pasos del profeta Muhammad (s.a.s.) - *Tras los pasos* *del profeta Muhammad (s.a.s.)* *Halil Bárcena* Tras los pasos del Mejor de la Creación (s.a.s.). Muy pronto, camino de La Meca (Makka ...Fa 2 dies
-
TdE236. Nirvana - M'agradaria morir en pau i serenament entrar en la mort, com un iogui en el nirvana.Fa 4 mesos
-
-
Presentacio llibre - Esteu convidats la la presentació del llibre del nostre consoci, Pedro Rodriguez «PARLO, TEO». La presentació es farà a l’espai Jove La Fontana, el dia 14 ...Fa 3 anys
-
Regis Debray – Viaţa şi moartea imaginii. O istorie a privirii în Occident (note de lectură) - INSTITUTUL EUROPEAN, 2011 Note de lectură de Silviu Man. Un împărat chinez i-a cerut într-o zi întâiului pictor de la curtea lui să șteargă cascada pe c...Fa 5 anys
-
Report from Yemen: Dhikr amidst the bombs - Report from a Yemeni friend today in Yemen: The situation is extremely catastrophic. We are no longer very disturbed and worried by the planes, rockets, a...Fa 9 anys
-
Chinese scholars call out Dalai Lama over - separatist' stance - May 23, 2016 will mark the 65th anniversary of the peaceful liberation of Tibet by the People's Republic of China. Tibet is one of China's autonomous reg...Fa 10 anys
-
II Ceremonia de Temascal en Al Tarayat - [image: alt]Tras el primer encuentro temascalero en Al Tarayat en el que se han movido energÃas de entusiasmo y alegrÃa por seguir evolucionando y tran...Fa 10 anys
-
-
Godless Politics: A Political Manifesto for Godless Atheists - America's Christian Right complains often about godless liberals and godless liberalism, presuming that neither politics nor law can be pursued without a b...Fa 12 anys
-
XA255. Vicent Baydal: "Balansiyya en cinc actes" - Ben poca cosa ha quedat dels més de cinc segles de la València andalusina (c. 714-1238). Algunes traces de la muralla urbana i unes quantes peces arqueolò...Fa 13 anys
-
La Psicología y lo Otro - Transcripción por Alejandro Bica de algunos fragmentos de la *Introducción* a *"Soul Violence (Collected English Papers)*" de *Wolfgang Giegerich*, leídos ...Fa 15 anys
-
Aprendre llengües: [697] Enciclopèdia de les llengües - Aprendre llengües: [697] Enciclopèdia de les llengües: Fa uns dies en una llibreria a Florència vaig ensopegar amb un volum extens que em va cridar l'atenc...Fa 15 anys
-
Mawlānā Rumi y Konya revisitados - ¿Dónde encontrar a Mawlānā? Una visita a Konya muestra que la verdadera casa del maestro del amor Divino no es una ciudad, ni un país, ni ningún otro sitio...Fa 15 anys
-
NEW! The Teachings of Zoroaster (4/22/2010) - A collection of Zoroastrian texts, part of the Wisdom of the East series.Fa 16 anys
-
-
-
-
-